Parlem amb la Montse Cardellach, mestra jubilada i voluntària dels serveis d’escolta en xat, que ens explica la importància de “desaprendre” per poder escoltar de veritat, les diferències entre el rol a les aules i el del voluntariat i com la pantalla és per a molts joves l’únic refugi on expressar-se amb llibertat.
Com et presentaries més enllà del teu paper com a voluntària?
Soc una mestra d’educació terapèutica jubilada, he estat més de 30 anys en diferents escoles ordinàries i públiques. Al llarg d’aquests anys he gaudit acompanyant infants i les seves famílies en el seu procés educatiu i de creixement.
En aquests moments, gaudeixo de la gran sort que tinc d’estar jubilada, del temps lliure per dedicar-lo a continuar aprenent, sortir a passejar i fer petites rutes, visites culturals i viatges, fer de voluntària, i sobretot, dedicar més temps a la família i fer vida social amb les amistats que he anat fent al llarg de la vida i de les noves que vaig fent en el meu temps de jubilada.
Què et va portar a involucrar-te en el voluntariat?
Durant els darrers tres anys com a mestra, vaig participar en la creació d’una aula AIS, un recurs educatiu i terapèutic per a alumnes amb necessitats especials derivades de trastorns mentals greus. El contacte directe amb aquests adolescents amb problemes d’autoregulació emocional i d’adaptació escolar, em va despertar una forta inquietud per aprendre més sobre les seves dificultats.
Aquesta convivència em va sensibilitzar sobre les dificultats que tenien per a relacionar-se amb l’entorn, amb les dificultats de ser entesos i la falta d’espais per poder explicar el que sentien sense por de ser jutjats.
Quan feia pocs dies que ja no treballava, vaig sentir per la ràdio una entrevista amb en Raúl Villar, arran d’un cas de suïcidi d’un alumne d’institut, que em va impactar molt. El doctor va dir que hi havia un telèfon de prevenció del suïcidi, que estava format per voluntaris i que estava fent bona feina. Tot seguit, vaig contactar amb la Fundació.
Recordes com va ser el teu primer torn? Quines primeres sensacions i impressions vas tenir?
Recordo el primer torn amb molts nervis i amb por de no saber reaccionar davant les diverses situacions que es presentarien. Jo venia del món de l’ensenyament, on la presència física, el llenguatge no verbal, el gest i el to de veu són indicadors clau que faciliten la conversa i ajuden a entendre la situació.
Al xat, tota aquesta informació sensorial no hi és. A l’aula perceps l’ambient i saps si un alumne està a punt de fer un esclat o si està neguitós; a més, coneixes el seu historial i diagnòstic, una informació que t’ajuda a reaccionar i a donar respostes adequades.
Quan vaig acabar el torn, em vaig adonar que havia de desaprendre moltes coses que portava interioritzades després de tants anys de fer de mestra.
Què has après (o desaprès) sobre els adolescents a través del voluntariat que no hagis après a les aules?
D’una banda, vaig veure que el meu rol havia de ser diferent que a l’aula. No havia de resoldre conflictes immediats, aconsellar o estar pendent de percepcions sensorials. Només havia d’escoltar activament, empatitzar amb els joves i facilitar que expressessin el seu malestar, posant paraules als seus neguits i acompanyant-los en les seves decisions, sense jutjar.
D’una altra, vaig aprendre que a l’aula amb alumnes amb necessitats especials, encara que creis un vincle, sempre serà de mestre i alumne. Al xat, en canvi, la relació és molt diferent: és una conversa d’igual a igual.
Els joves pregunten sovint si ets professional de la sanitat o si ho diràs als seus pares. Quan els expliques que ets una persona voluntària que només vol ajudar i escoltar, generalment es tranquil·litzen i s’animen a parlar més obertament.
Com incorpores els teus coneixements com a mestre i la teva experiència treballant amb infants amb problemes de salut mental a l’hora d’acompanyar adolescents i joves amb crisis emocionals?
Les mestres, a mesura que anem tenint experiència, anem aprenent a ser més pacients amb les persones que tractem, bé siguin alumnes o famílies. Aquest aprenentatge m’ha ajudat a realitzar la feina al xat. Amb paciència la conversa es va fent gran. Has de donar temps als joves perquè arribin a explicar el que els preocupa o el que els hi és molt dolorós.
També m’ha ajudat entendre el sentit de l’humor dels joves, quan parlen al xat, agraeixen que la conversa sigui seriosa, però també agraeixen que en situacions determinades puguis fer servir la irona, m’ha permès intuir que és el que intenten comunicar.
Al cap i a la fi, els joves necessiten ser escoltats, simplement escoltats i no jutjats.
Sovint, quan parlem de solitud indesitjada posem el focus en la població de la tercera edat, però quin diries que és el seu paper en l’adolescència i la joventut?
Un factor podria ser l’ús de les xarxes socials i la falsa idea de tenir molts amics per estar connectats 24 hores. Alguns usuaris tenen moltes converses obertes, però només al xat amb nosaltres parlen de les seves preocupacions perquè se senten realment escoltats i no jutjats.
D’altres senten solitud perquè venen de famílies desestructurades, o bé perquè tenen la família propera als països d’origen i els familiars que tenen aquí treballen i no els poden dedicar el temps necessari per atendre les seves necessitats sobretot emocionals.
Així mateix, molts joves demanen respostes ràpides en un entorn on tot succeeix de pressa i no hi ha temps per a la reflexió. Això els porta a prendre decisions potser poc encertades i els provoca, de nou, aquest sentiment d’estar sols.
